Sovint s’ha dit que, a partir de l’adveniment de la Segona República, el reconeixement del vot femení es va produir, pràcticament, de forma natural. I res més lluny de la realitat. La conquesta d’un sufragi universal que reconegués el vot de les dones tant a Catalunya com a Espanya va suposar un esforç titànic que no va comptar, precisament, amb el recolzament dels teòrics progressistes del moment.
De les primeres demandes a finals del segle XIX i principis del XX fins a l’acceptació del vot femení, el camí va ser llarg. Sorprenentment, els primers passos es van fer durant la dictadura de Primo de Rivera, tot i que va ser amb la Segona República que es va assolir el vot femení. Tot i així els partits republicans no duien aquesta demanda en els seus programes electorals i fins i tot des d’alguns sectors esquerrans, tant catalans com espanyols, es va veure el vot femení com un perill.
Avui volem conèixer de primera mà el procés que va permetre l’assoliment del sufragi femení a Catalunya i a Espanya, des dels primers moviments a favor d’aquest reconexiement a finals del segle XIX fins a la conquesta definitiva en temps de la Segona República espanyola. I no només el procés, també intenterem acostar-nos a les dones protagonistes d’aquesta demanda que avui són menys recordades del que tocaria.