Durant segles, les humides selves de l’Àfrica Central, la regió coneguda com el Congo, foren un veritable misteri pel món exterior. Les jungles impenetrables, els animals salvatges i les tribus sovint hostils s’unien a les malalties tropicals per crear un veritable món perdut, un espai en blanc als mapes que disparava la imaginació dels europeus amb les promeses de grans riqueses i civilitzacions oblidades. El segle XIX va veure com un grapat d’exploradors audaços feien front a tots aquells perills per a endinsar-se en les regions més profundes del continent negre. A través dels diaris, milers de persones a Europa i Amèrica seguien les aventures dels grans exploradors, i s’imaginaven quines fantàstiques meravelles descobririen en els seus viatges.
Dos noms encapçalen la llista dels exploradors més cèlebres de tots els temps, dos personatges radicalment oposats en la seva visió del paper que l’home blanc havia de jugar a Àfrica. El Dr. David Livingstone, metge i missioner, aspirava a obrir Àfrica al comerç occidental per a portar cultura, civilització i religió als nadius, i acabar amb el comerç d’esclaus. Henry Morton Stanley, l’home que anys més tard recorreria el bell mig del continent buscant-lo, només desitjava fama, fortuna i glòria. Tots dos esdevindrien veritables símbols de tota una època.
Aquesta dualitat sobre la presència de l’home blanc a Àfrica es veuria també reflexada en el pla fictici. La novel·la d’aventures del segle XIX i principis del XX s’encomana de l’esperit explorador i es veu impregnada del misteri de l’Àfrica profunda. Les ciutats perdudes i mines llegendàries plenes de riqueses inimaginables, les civilitzacions ancestrals regides per misteriosos monarques de pell blanca i la lluita de l’home contra la natura, tot això ho trobem tant als mons perduts de Rider Haggard com a la jungla protegida pel Tarzan de Rice Burroughs, així com a la pura maldat que neix al cor de les tenebres de Joseph Conrad.