El 29 de novembre de 1947 l’Organització de les Nacions Unides aprovava la creació de dos estats, Palestina i Israel, en el que fins no feia gaire havia estat un mandat britànic i, abans, una província del ja desaparegut imperi otomà. La decisió, que convertia Jerusalem en una ciutat sota domini internacional (com ho era Berlín en aquells anys inmediatament posteriors a la segona guerra mundial) no va agradar a ningú. Els jueus sionistes, tot i aconseguir la seva somiada Eretz Israel, volien més. Els habitants de la regió de Palestina no entenien perquè se’ls imposava una decisió amb la que no estaven d’acord de cap de les maneres. I els veïns àrabs dels nous estats (Egipte, Síria, Jordània, Iraq) tampoc és que veiessin amb bons ulls la decisió de les Nacions Unides.
La proclamació de l’Estat d’Israel va provocar, al llarg de la segona meitat del segle XX, una sèrie de conflictes encadenats entre el nou estat d’Israel i els estats àrabs del seu voltant, que moltes vegades s’emmarcaven en altres conflictes internacionals, com la fi de les espectatives colonials britàniques, l’inici de la guerra freda, el moviment de paisos no alineats o els suministres de petroli.