La reforma protestant a principis del segle XVI tenia per objectiu inicial millorar l’Església catòlica i salvar-la dels nombrosos mals que l’afectaven. Tanmateix, les tesis de Luter van causar un cisme que va separar l’església catòlica i la protestant definitivament. Davant d’aquesta conjuntura, la jerarquia catòlica va prendre la decisió d’iniciar una reforma interna per abordar temes que requerien de solucions i canvis però també per enforitir la seva posició davant d’altres confessions.
Començava d’aquesta manera la Contrareforma que tindria en el concili de Trento, el qual va durar de 1545 a 1563, un dels seus punts àlgids. En aquest concili s’havia de cercar la reunificació entre catòlics i protestants. Durant el concili, es van abordar les principals qüestions a resoldre i en van sortir disposicions doctrinals i disciplinars. L’Església catòlica sorgida de Trento va ser una església amb un papat ferm que tenia un poder inqüestionable, una església que fins i tot va plantejar un nou ritus per fer la missa.
Territoris com la monarquia hispànica i els dominis del Nou Món van viure plenament la realitat de la contrareforma. Un món que es consolidava i definia, també, per contraposició amb el mon protestant. Malgrat els esforços, però, el concili de Trento no va servir per reunificar els uns i els altres, ni tampoc les posteriors guerres de religió. Avui, a les portes de Troia, volem conèixer els canvis que va viure l’església catòlica després de l’escissió dels protestants.