Al llarg del segle XIX agafen força les organitzacions sindicals en bona part d’Europa. A les darreres dècades apareixen també partits socialdemòcrates que, després de l’experìència de la Comuna de París el 1871, van renunciar a la revolució i van optar per aconseguir noves cotes de poder mitjançant la participació a la democracia parlamentaria. SPD a Alemanya, Labour Party a Anglaterra, SFIO a França i PSI a Itàlia, PSOE a Espanya, entre d’altres, partits que a partir de 1889 s’agrupen en l’anomenada Segona Internacional i s’alineen d’una forma rotunda per una política reformista. Al mateix temps, els governs conservadors europeus, seguint el model de l’Alemanya del canciller Bismarck, porten a terme polítiques reformistes i mesures favorables a la classe obrera amb l’objectiu d’aturar que el malestar social l’empenti cap a la revolució.
Al marge quedaven els anarquistes i els socialistes revolucionaris que seguiran tenint força als sindicats, que escolliran la via revolucionaria i deixen de banda participar al sistema parlamentari.
En aquest context polític i social s’inicia un segle XX convuls que, degut a les tensions i els enfrontaments entre les grans potències, desembocaria en el que es va anomenar la Gran Guerra o Primera Guerra Mundial com la coneixerem després.
Les socialdemocracies europees, malgrat mantenir discursos antibel·licistes i antiimperialistes d’anys enrere, es sumarien alegrement a la declaració de guerra.
Davant d’aquesta situació, els bolxevics, amb Lenin al capdavant, van aixecar un programa clar, “pau, pa i terra”, va demanar tot el poder per als Sóviets com a instruments de participació real i va fer la revolució a Rússia l’octubre de 1917.