Quan parlem del segle XIX a Espanya sabem que va ser un període convuls, sobretot el seu primer terç. L’Antic Règim moria i neixia l’Estat Liberal.
Com sabem, no va ser un camí fàcil. Però podem dir que, definitivament cap als anys 1836-1837, el pes de la balança del costat liberal supera les pressions absolutistes de forma irreversible. Pel mig hem tingut la influència de la Constitució de Cadis, un Trienni Liberal engrescador, i també l’origen del carlisme i la primera guerra carlina, l’Estatut Real de 1834, o la desamortització de Mendizábal. En aquestes primeres passes de l’Estat Liberal es configuren dos cultures polítiques: la moderada i la progressista.
Podem definir aquest primer estat com un règim clientelar, basat en els interessos de les elits, amb una sobirania compartida de la monarquia i les Corts i, per tant, amb un poder molt fort de la Corona i la reina Isabel II. És en aquest moment que una part important del règim, la encapçalada pels moderats, necessita consolidar l’ordre i l’estabilitat. L’eina principal que van emprar per aconseguir-ho és la Constitució de 1845, que va obrir un llarg període amb la Dècada Moderada i fins el 1869 i que va influir molt en la Carta Magna de 1876.
Avui analitzarem què deia la Constitució moderada de 1845 i entendrem com era la configuració política, econòmica i social de l’Espanya de mitjans del segle XIX.