A inicis dels anys seixanta, Terrassa era una ciutat en plena transformació, marcada pel creixement accelerat i desordenat que havia provocat l’èxode rural i l’arribada massiva de mà d’obra procedent d’altres punts de l’Estat. Molts d’aquests nouvinguts es van veure obligats a viure en habitatges precaris, sovint construïts sense garanties en zones inundables.
Tot i els advertiments sobre el perill d’aquests assentaments, les autoritats franquistes i els especuladors locals van fer cas omís a qualsevol alerta. Cal recordar que el Vallès Occidental havia patit diverses riuades al llarg dels segles XIX i XX, però res comparat amb el que succeiria la nit del 25 de setembre de 1962. En un context de liberalització econòmica i creixement industrial a qualsevol preu, la comarca es va convertir en escenari d’una de les catàstrofes naturals i humanes més tràgiques de la Catalunya contemporània.
La riuada va posar al descobert les mancances urbanístiques, socials i polítiques d’un règim que prioritzava els interessos dels poderosos per sobre de la vida de la seva gent.
Amb Manel Márquez.